SEMPRE ÉS TARD

Vivim com si el temps ens fos infinit. I tanmateix, com diu un vers de Maria Josep Escrivà: “no hi ha demà, no hi ha camins de llum: tot és mentida”. Cal reconeixe’s a partir de la vivència íntima del dolor i que aquesta vivència progressi cap a la consciència del dolor col·lectiu. El desig és l’altra cara del dolor. Els dos conviuen i ens justifiquen. Voldríem que un instant de lucidesa ens fes dignes, com els arbres dignifiquen l’instant de llum que els alimenta. Potser l’únic lloc on mai no és tard és el poema.