Trobades NL. Brama antropoètica: Nuuk. Amb la poeta Lídia Gàzquez i l’antropòleg Francesc Bailón

Brama antropoètica: Nuuk

Amb la poeta Lídia Gàzquez i l’antropòleg Francesc Bailón… I amb brindis inuk!

Dissabte 20 de desembre a les 18:00h

Per apuntar-se a la trobada, envia un correu electrònic a naturallibres@gmail.com o un WhatsApp al 626534710

«Fuig la bèstia
si tenim ben assejada
la mirada depredadora.»

Els inuits són un poble de poetes, l’únic poble del món capaç de solucionar els seus conflictes a través de la paraula, en duels cantats que, per desgràcia, s’han vist subrogats a la burocràcia del sistema penal. L’antropòleg Francesc Bailón va conèixer a un dels darrers poetes de l’Àrtic, i dissabte 20 de desembre estarà a NaturaLlibres per lliurar diàleg  amb una altra poeta, la Lídia Gàzquez, guanyadora del Premi Pollença 2025 amb Nuuk.

«El vent que talla és l’únic company, un joc de destrals invisibles. Què ho fa, que casa sigui un indret advers? Què ho fa, que pugui conviure amb les flames i la congelació? Què ho fa, que els meus membres cruixin plaents davant l’abisme de gel i oceà?»

Nuuk és molt més que la capital de Groenlàndia. Nuuk vol dir cap. És el final, el límit, el vertigen que provoca albirar la immensitat. Nuuk és un relat poètic ancorat al fred de l’Àrtic, inspirat en una cultura que va fascinar a l’escriptora Lídia Gàzquez i que dissabte 20 de desembre explorarem amb l’antropòleg expert en el poble inuit Francesc Bailon.

«Abans que tot s’acabi
hi haurà la tundra
quan ja no quedi més gel
i la terra s’extirpi les escates blanques.
Potser hi haurà brots verds
que alimentaran les darreres espècies.
Ens hi abocarem
com gossos o gallines,
furgant-hi,
arrencant petites fulles
mastegant-ne l’arrel última.»

A l’Àrtic hi viuen dinou ètnies repartides entre Canadà, Alaska, Sibèria i Groenlàndia; parlen vint-i-un dialectes i tenen tres formes d’escriptura diferents, malgrat molts veguin la seva llengua perillar. Una llengua que no disposa de la paraula guerra. Perquè no és necessària.

«L’alegria blanca es fon
prou abans de tocar terra.
No sabem pas si mai més
nevarà
una alegria que agafi»

Els inuit no escridassen quan s’enfaden; en lloc d’aixecar la veu, caminen. Agafen un bastó i caminen en línia recta. Caminen per l’horitzó glaçat fins que la ira deixa de cremar; aleshores, quan l’enuig es fon en llàgrimes o en una rialla, s’aturen i claven el bastó a terra, per mesurar la durada de la ràbia.

«Hi ha res que sobrevisqui 
esperant sota zero?»

Aïllats durant quatre-cents anys de l’home blanc, quan uns escocesos es van topar amb ells per primer cop, els inuit estaven convençuts de ser els únics habitants del món. I massa errats no anaven, doncs eren els únics pobladors humans perfectament adaptats al silenci i la cruesa d’aquella naturalesa gèlida. Un territori advers i inhòspit que era alhora casa, refugi.

«no tenir res, no deure res, 
no haver heretat res 
et fa lleugera, transparent,
a voltes, un embat.
Pots passejar i mirar
triar i remenar
i ningú s’adona que hi ets.»

Un poble que creu en el poder ancestral de la paraula i que canta a tothora. Perquè la parla no és suficient per expressar la ferida del vent a la cara, l’olor d’una foca escorxada, l’apnea d’un peix fora l’aigua, la carícia del foc, l’amor ensumat a la cara… la sentència del desglaç damunt d’una societat actualment afectada per altes taxes de suïcidi, alcoholisme, crisis mediambientals i tensions geopolítiques.

«Es pot matar algú sense necessitat ni de tocar-lo. Se’l pot despullar de l’ànima, se li pot escorxar la pell sense emprar cap ganivet, cap metall, cap pedra. Quan els caçadors furtius maten les foques per vendre’n la pell, les maten a cops, les rebenten per dintre per no deixar cap marca a l’epidermis. Així em vau espellotar. Pel pur plaer de llevar la vida en vida.»

Dissabte 20 de desembre escoltarem ecos del Gran Nord a NaturaLlibres, amb versos de la Lídia Gàzquez i també amb els de poetes inuit, conscients del seu sentit de la propietat intel·lectual: per ells, les cançons pertanyen a qui les pensa, només poden ser recitades pel seu creador i s’hereten de generació en generació, morint amb la darrera persona que les recorda. Amb el seu permís, les mantindrem vives, en una trobada per conèixer la cultura inuit des de la poesia i l’antropologia… i per brindar plegats amb un glop i mos inspirat en Nuuk.

«Quants valsos calen
per desfer un iceberg?»

FRANCES BAILÓN (1968, Barcelona) és antropòleg especialitzat en la cultura inuit. Fins a l’actualitat ha dut a terme 45 expedicions a l’Àrtic i ha viatjat a més de 65 països. És professor i conferenciant de temes relacionats amb aquest poble, guia cultural de viatges a l’Àrtic i col·laborador de la revista National Geographic España. Ha treballat com a assessor de cultura inuit en la pel·lícula Ningú vol la nit (2015), dirigida per Isabel Coixet. A més, ha col·laborat en el documental La sonrisa del sol (2105), dirigit per Guille Cascante, i en l’obra de teatre Groenlàndia (2103), de Jordi Faura. El 2020 va rebre el premi de comunicació Manuel Iradier per part de la Sociedad Geográfica La exploradora per la seva trajectòria professional i personal. Actualment se’l considera un dels majors especialistes en aquesta matèria a nivell mundial.

LÍDIA GÀZQUEZ (1978, Sant Pere de Ribes) és llicenciada en Ciències de la Comunicació, escriptora, professora i periodista. Ha obtingut nombrosos premis per la seva tasca periodística i literària, com ara, la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges, el Premi Felipe Ramis de Narrativa en valencià o el XV Premi Elsa Garcia de Narrativa Curta de l’Ajuntament del Papiol. Condueix els pòdcasts literaris LiteraCura’t (premi LletrA 2024) i geMMinades, amb l’escriptora Raquel Casas. Participa en recitals i festivals poètics i literaris. Ha publicat L’animal perfecte (AdiA Edicions, 2023), Premi Vila de Santanyí; El vent farà dissabte (Fonoll, 2025), Premi Alella a Maria Oleart i Nuuk (El Gall Editor, 2025), Premi Pollença de Poesia.