EL MAR TERRA ENDINS

L’Elisa, la Sussanna, la Sofia i la Sílvia Viudeta observen, mastegant records d’amor i amargor, com en Simon reposa tan ben plantat com sempre al taüt que li ha preparat la família. Va vestit amb un trajo de llana i una camisa blanca immaculada, afaitat amb cura i clenxinat a la perfecció… Però té les orelles ridículament morades, i això és una burla per a elles, que no volen que l’última imatge que els quedi del mort sigui aquesta. Aquestes dones s’han guanyat a pols un record millor. Totes quatre tenen històries captivadores, carregades de sotracs però també de plaers menuts, i escoltant-les ens transportarem al pinyol d’un món fabulós. Som a Berd, una vila del nord-est d’Armènia, ben a prop de la frontera, i de sobte ens sorprèn una olor de mar; però com pot ser, si el mar ens queda tan lluny? D’on ve tot aquest mar terra endins? Potser és, simplement, el poder de les històries ben contades.

«Malgrat que la situació era força compromesa, el difunt semblava ben serè, fins i tot feliç. La viuda i les dones que ell havia estimat s’havien assegut al voltant del taüt, assaborien vi casolà i, esperonades bé per l’alcohol, bé per l’aspecte desemparat d’en Simon, es van anar sincerant en honor a la vida».