LA CASA SOTA LA LLUNA

En la preocupació per la paraula precisa, en la riquesa de comparacions
i metàfores, en la saturació de ressonàncies simbòliques,
en la cadència de la frase i el sentit rítmic del vers o en el domini
de formes tradicionals s’hi destil·la l’essència d’una tradició
literària construïda com un llegat personal a partir del qual Escrivà
formalitza la seva reflexió sobre el fet poètic i la manera de
representar-se en el món. La seva poesia és, de fet, l’estructura
de signes que li permet posar en relació l’alteritat amb el subjecte
per construir-se un a l’altre en el diàleg. Sortir enfora per tornar
endins. Anar a l’objecte per trobar el subjecte. Denunciar el soroll
per conquerir el silenci. Buscar-se eternament. I en la recerca,
sentir la pèrdua per celebrar la vida. Cada poema dels vuitanta-vuit
de l’antologia queda atrapat en algun punt d’aquesta força
gravitacional que no s’atura. Un cercle tancat en etern equilibri
de contraris. (Olívia Gassol Bellet)