PUNYETERA FLOR

Cansat d?enyorar l?altre, un ull se n?haurà anat a cercar un sexe. Per acoblar-s?hi amb fam. Serà una boca viva. De molt abans que existissin lletres. Alimentarà una vena d?existència que fa córrer sang i que li dirà i rajarà tot de coses fonamentals. Les primeres del món. Que les flors punyen. Que la punció esbandeix la son i adoba l?enteniment. Que la passió fa mal, de tant de bé que sap regalar ensems. I és per això que li deurà el fet de respirar una atmosfera blava i primitiva, plena de gasos tòxics, i és per això també que li deurà les vides que vindran. L?un i l?altre jugaran a maquinar les parelles més antigues i més necessitades de treva: el gat i la rata, la llum i la nit, l?astre i el forat, l?abella i la glicina, el desig i l?insomni, la munició i la pau, la mort i la primavera. El llibre s?hi esbatanarà tot i la poeta també. Per fi caure de mala manera és també un ritme. La trencadura desarticula allò. I allò permet de dir el dolor vital de la unió que reburxina. Perquè adherir-se aquí a l?inconegut que batega dins de l?home desconegut emmena a perdre?s per les escales d?un destí que no vindrà marcat. No hi haurà barana per evitar l?abisme. Tot s?haurà de fer i de caminar com si fos la primera vegada: l?amor i el ritme són segurament els més nous i els més atrevits de la literatura trobadoresca actual.