UN LLUM QUE CREMA

Va ser, secret, un rusc vermell: magrana
supervivent del darrer esplet. Avui,
en canvi, és el cadàver d’una fruita:
per dins, conserva un gruix de grans desfets,
negrós, velat de podridura blanca.
I, com la sang que es va escorrent del xai
penjat, se n’ha escolat el suc vinós
fins a l’última gota. Fosca, ingràvida,
la carcassa ?unes bastes castanyoles?
branda agafada al branquilló espinós,
deixada de la mà de déu del vent.