Grup de lectura NL. La punyalada, de Marian Vayreda. Amb l’experta Carla Riera Roca

Grup de lectura NL. La punyalada, de Marian Vayreda

Tertúlia literària amb l’experta Carla Riera Roca

Compartirem lectura i berenar de La Xurreta Cafè! Amb val de descompte en llibres pels inscrits

DISSABTE 16 D’AGOST >> 19:00H. 

iiii

Per assistir a la tertúlia, envieu un correu electrònic a naturallibres@gmail.com o un WhatsApp al 626534710

«I això passa a casa nostra, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla hagin de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat…» 

La muntanya de Marian Vayreda no és una muntanya. És un animal. Un animal violent i ferotge, d’una bestialitat només superada pels homes que s’hi encauen, amb els boscos plens de bandolers i contrabandistes. Però La punyalada és molt més que una novel·la de trabucaires. És una obra cabdal de les lletres catalanes i és el llibre que comentarem dissabte 16 d’agost en un #GrupDeLecturaNL conduït per l’experta Carla Riera Roca.

«Tot era mort: la terra, les soques, el cel blanquinós i fred sobre el que aquestes asprament se retallaven i fins la lluna esmortuïda, qual claror quedava anul·lada al reflectar-se sobre aquelles negrors de sutge. Jo també em contemplava mort…»

La punyalada és un drama rural, una novel·la muntanyenca que tan podria esdevenir aquí al Pallars Sobirà com a l’Alta Garrotxa on transcorre la història, en uns pobles desolats després de les guerres carlines, sotmesos als crims atroços del bandolerisme. Unes pàgines plenes d’acció, desig, odi, enveja, bogeria, brutalitat i sang.

«Sang brollada a dolls d’amples ferides, i sang d’aquella que regalima a gotes d’un cor llatzerat per la desesperació i les sequetats de l’esperit, i… és molta sang, potser massa, per a aquests temps de refinaments i de feminisme.»

L’obra està narrada com si fossin les suposades memòries d’Albert Bardals, antic combatent de la primera guerra carlina i alter ego de Marian Vayreda, que també participà en la contesa. Fill de la noblesa rural olotina, de pensament dretà, catòlic fervent, fou el segon fill més petit de set germans, entre els quals van destacar Joaquim, l’hereu —conegut per la seva carrera artística com a pintor—, i Estanislau, farmacèutic i botànic, els coneixements naturalístics del qual li serien al nostre escriptor de molta utilitat a l’hora de perfeccionar un vocabulari ric de mena.

«Trescava per damunt de clapisses de pedra cantelluda i sollevadissa i, escalant espadats i xaragalls, furgava i recossiava coves i tutes perdudes entre la malesa, en busca de records i relíquies de llurs passats habitadors, visitava masies i barraques de carboners, recollint cançons i llegendes, romanços i rondalles, tot pescant al vol locucions i mots especialíssims d’aquell terrer que talment sembla abandonat de la má de Déu.»

Podríem dir que La punyalada és la història d’una rivalitat amorosa, detonant d’un dels duels més aferrissats de la literatura catalana, amb un final del tot inesperat que segueix donant peu a infinites interpretacions acadèmiques. En tot cas, l’argument és el de menys. El que atabala aquí és el món interior i la degradació mental d’uns personatges altament complexos i pertorbats, al límit de la raó humana. L’enfrontament etern del Mal i el Bé.

«El cap me bullia amb una braó de mil dimonis. «Mata’l!», semblava que em cridaven veus estranyes xiulant-me per l’orella esquerra, i apretava els dits com un boig, fent-li sortir, a l’infeliç, els ulls de la closca i la llengua un pam de la boca. «No el matis!», creia sentir per la dreta quan ja ni la ranera de la mort li sortia per la gorja.»

Amb Carla Riera Roca descobrirem els simbolismes de la novel·la que se’ns hagin passat per alt; coneixerem les intencions amb què Vayreda la va concebre, l’angoixa existencial que atravessava aleshores i les circumstàncies de la seva publicació pòstuma, l’any 1904. Veurem paral·lelismes amb altres clàssics com Solitud de Victor Català, intercanviarem impressions entre lectors i debatrem si La punyalada és o no és encara una de les millors novel·les en llengua catalana.

«De peu dret, aixequí els braços a la boca d’aquell pou espantós, amb les mans crispades, amenaçadores, com si volgués esgarrapar les estrelles. Però eren tan altes… Déu meu, si ho eren! Mai m’ho havien semblat tant…, i em miraven d’una manera… com si reflectissin tot el cinisme d’aquella mitja rialla que no s’havia esborrat encara del cadavre que allí jeia, i tota aquella immensitat d’espai m’aglanava amb el seu pes, dejús del que em retorcia jo com un cuc de terra sota la petja d’un bou.»

Com és habitual, acompanyarem la tertúlia d’un berenar literari, inspirat per aquesta ocasió en Marian Vayreda.

Per assistir a la tertúlia, és necessari haver llegit (o començat) el llibre.
Si encara no el teniu, podeu encarregar el vostre exemplar o
comprar-lo directament a www.naturallibres.com
També està disponible a les biblioteques públiques i al Bibliobús.

CARLA RIERA ROCA (1994, Olot) forma part del Grup de Recerca en Literatura de l’Edat Moderna, Contemporània i Patrimoni Literari de l’Universitat de Girona. Llicenciada en Humanitats i Màster en Comunicació i Estudis Culturals, ha exercit com a periodista i assessora de comunicació. Actualment, és cap de redacció de L’Avenç. Com a investigadora, està realitzant una tesi doctoral sobre el mal a la literatura de la modernitat, on la narrativa d’autors com Victor Català o Marian Vayreda hi tenen un pes fonamental, en diàleg amb obres que també s’interroguen sobre humanitat i naturalesa. Entre els seus interessos acadèmics hi ha la literatura comparada i la geografia cultural, en particular l’estudi dels llocs en la literatura i els usos del paisatge.

MARIAN VAYREDA (1853‒1903, Olot) va ser escriptor i pintor. De molt jove va enrolar-se com a voluntari a les tropes carlistes i acabada la guerra s’exilià al Llenguadoc. L’experiència del front, el contacte directe amb la mort i amb la bestialització humana, va marcar profundament tota la seva producció literària, entre la qual destaquen Records de la darrera carlinada (1898), Sang nova (1900) i La punyalada (1904), la seva obra més important, una de les grans novel·les del realisme català. Al mateix temps escriu un gran nombre d’articles i relats breus, en bona mesura relacionats amb la seva terra natal de La Garrotxa. La vida pairal i el catalanisme en són alguns dels seus temes.