#FiloTrobadesNL María Zambrano, filòsofa del bosc i l’aurora. Tertúlia i berenar filosòfic amb Elena Laurenzi

María Zambrano, filòsofa del bosc i l’aurora

Conversa i berenar filosòfic 

Amb la filòsofa Elena Laurenzi

Dissabte 31 de gener a les 18:00h

Per apuntar-se a la trobada, envia un correu electrònic a naturallibres@gmail.com o un WhatsApp al 626534710

«No hay que buscarlo. No hay que buscar. Es la lección inmediata de los claros del bosque: no hay que ir a buscarlos, ni tampoco a buscar nada de ellos.»

L’existència és un bosc; un ecosistema espès, fosc, misteriós. De tant en tant, però, s’hi escola la llum solar, a través de clarianes vitals per a la biodiversitat d’espècies… i d’idees. Espais de claredat on només s’hi pot arribar per atzar, seguint potser les petjades d’un cabirol, d’una guineu, d’un senglar. O deixant-se guiar per aquest altre animaló de bosc que era María Zambrano, com farem dissabte 31 de gener, en unes #FiloTrobadesNL amb la filòsofa Elena Laurenzi.

«Comenzaba el bosque cuando comenzaba otro mundo.»

María Zambrano s’estimava el bosc. Hi anava a passejar sense cap propòsit ni intenció més enllà de mirar. Mirar com deu mirar una planta: sense sentir la pròpia mirada, sense afany de posseir la bellesa.

«Y fue lo que se me impuso en aquellas correrías del bosque, de claro en claro, y de prado en prado, y de sendero en sendero. Todo me hablaba, todo me miraba, todo salía a mi encuentro, todo se revelaba, la palabra naciente.»

D’aquests caminades sortirien llibres com Los claros del bosque i De la Aurora, escrits ambdòs a l’exili. Un exili llarg —més de quarant-cinc anys— del que la filòsofa republicana en va fer pàtria.

«Es una contradicción, qué le voy a hacer: amo mi exilio, será porque no lo busqué, porque no fui persiguiéndolo. No, lo acepté; y cuando se acepta algo de corazón, porque sí, cuesta mucho trabajo renunciar a ello.»

La va acompanyar, en el llarg exili, la seva germana Araceli, cuidant gats de carrer a Roma o a les muntanyes del Jura, a Suïssa, en una petita casa —choza, li’n deia— envoltada de bosc, solitud i silenci.

«¿No habría que renunciar a todo para ser y quizás para tenerlo todo? Yo me estaría en silencio, sin publicar nada años y años, sin que me importara nada más que escribir lo que tengo que escribir. Y aún, dejarlo ahí, en manos de alguien que saliera cuando yo no estuviese. Así hizo Kafka, Simone Weil y otros y ya ves su obra no sólo es, sino que es devorada por muchas gentes.»

Pèrita en despossessions, María Zambrano sabia com trasmudar el no res en plenitud.

«Siempre he caminado hacia el alba, no hacia el ocaso; y siempre he sufrido por tantas albas precipitadas en el ocaso.»

La seva és una filosofia nascuda del drama i les desgràcies de la guerra. De les guerres: l’espanyola primer i després l’europea. Una filosofia mística, de la contemplació, de la pausa, de la paciència. Una filosofia auroral, que roman lleial al misteri.

«Se diría que me gusta la noche porque es el prólogo de la aurora.»

Dissabte 31 de gener examinarem quin lloc ocupa la Natura al pensament de María Zambrano, com espai de recolliment on percebre i experimentar allò sagrat, entrar en sí i obrir-se a l’inesperat. Recuperar el llenguatge dels ocells, de l’aire, dels rius, de la serpent. No per dominar. Per escoltar amb pietat, amb un respecte reverencial per l’Alteritat.

«La piedad no es la filantropía, ni la compasión por los animales o las plantas. Es algo más: es lo que permite que nos comuniquemos con ellos, en suma, el sentimiento difuso, gigantesco que nos sitúa entre todos los planos del ser, entre todos los seres de un modo adecuado. Piedad es saber tratar con lo diferente, con lo que es radicalmente otro que nosotros.»

La Natura com a refugi enmig de tanta injustícia, dolor i follia, provocats per un humà que va proclamar la mort de Déu i va passar tot seguit a exercir ell mateix funcions divines, en un reialme antropocentrista que massa temps dura.

«Las vísceras de una ciudad pueden ser ofendidas por el hombre que no siente el mundo como un animal viviente y que, al pisar la Tierra, cree que puede poner el pie en cualquier lugar, ignorando que, al transitarla, podría hacerla temblar y sumergirla.»

Amb Elena Laurenzi explorarem els temes fonamentals que recorren l’obra zambraniana i l’originalitat d’aportacions com la seva raó poètica. Una raó conscient que la realitat va més enllà del logos.

«Los fenómenos naturales pueden ser reducidos por el hombre a fórmulas matemáticas, pero de estas fórmulas trasciende algo innominable, irreductible, que deja al hombre asombrado ante el misterio de su presencia, ante lo impresionante de su belleza.»

Una raó resultat de la fusió entre poesia, filosofia i religió. Una raó feta no d’arguments, sinó de sentiments i d’intuicions.

«Pensar es, ante todo, descifrar lo que se siente.»

Dissabte 31 de gener examinarem les metàfores que Zambrano albira per entreveure el complicat entramat de la creació. Seguirem les seves passes al bosc per tractar de comprendre «ese trozo del cosmos en el hombre que se ha llamado alma». I, abans no ens sorprengui l’alba, compartirem un berenar casolà de La Xurreta cafè inspirat en la filòsofa-poeta o poeta-filòsofa.

«El alba es la hora más trágica que tiene el día, es el momento en que la claridad aparece como herida que se abre en la oscuridad donde todo reposa. Es despertar y promesa que puede resultar incumplida.»

Preu d’inscripció a la tertúlia*:  10€/persona
Inclou: Participació a la tertúlia + Berenar filosòfic +  Val de 2€ de descompte en els llibres de María Zambrano

Aquesta activitat forma part de les #FiloTrobadesNL, un format de xerrades que tenen per objectiu generar pensament i crítica a través de la reflexió col·lectiva amb l’ajuda d’autors especialistes, per abordar qüestions socials i mediambientals que ens inquieten, buscar solucions a problemes, raonar, dubtar, equivocar-se, aprendre… i atiar la ment amb propostes gastronòmiques.

ELENA LAURENZI (1961) és professora lectora de la Universitat de Barcelona. Forma part de ADHUC-Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat, del GRC “Creació i pensament de les dones”, i és coordinadora de recerca del Seminari Filosofia i gènere. Les seves investigacions s’han desenvolupat al voltant de la teoria feminista i l’estudi de les pensadores del segle XX. Ha publicat assaigs sobre María Zambrano, Simone Weil, Iris Murdoch i  Françoise Collin. De Zambrano ha traduït a l’italià i editat diverses obres, entre altres, l’inèdit Dante espejo humano. De les seves publicacions destaquen les monografies María Zambrano, nacer por sí misma. Ensayos sobre Antígona, Eloisa, Diótima (Horas y horas 1995), Sotto il segno dell’aurora. Studi su María Zambrano e Friedrich Nietzsche (ETS 2012), Il paradosso della libertà. Una lettura politica di María Zambrano (Mimesis 2018) i María Zambrano (Altamarea 2025)

MARÍA ZAMBRANO (1904, Vélez-Màlaga – 1991, Madrid) va ser una destacada filòsofa i assagista. El seu pensament, caracteritzat per la raó poètica, va buscar harmonitzar filosofia i poesia per explorar la condició humana. Compromesa amb la República, es va exiliar després de la Guerra Civil, residint a països com Mèxic, Cuba, França i Itàlia. Entre les seves obres més rellevants es troben Claros del bosque, El hombre y lo divino, Hacia un saber sobre el alma i Persona y democracia. El 1988, es va convertir en la primera dona a rebre el Premi Cervantes. El seu llegat continua sent fonamental a la filosofia contemporània.

«Entonces, no tengo más remedio que aceptar que mi verdadera condición, es decir, vocación, ha sido la de ser, no la de ser algo, sino la de pensar, la de ver, la de mirar, la de tener la paciencia sin límites, que aún me dura, para vivir pensando, sabiendo que no puedo hacer otra cosa.»

*Si algú es dóna de baixa en l’activitat, només es farà la devolució de l’import si la plaça vacant queda coberta i s’avisa a l’organització amb un mínim de 24h.

Val de descompte vàlid el dia de l’activitat.