Trobades NL. Bocafoscant de contes: Katherine Mansfield, la filla del sol

Bocafoscant de contes: Katherine Mansfield, la filla del sol

Xerrada + Lectura de contes amb concert de violoncel

Amb la traductora Marta Pera Cucurell i la violoncel·lista Mireia Planas

Dissabte 19 d’octubre a les 18:00h

Per apuntar-se a la trobada, envia un correu electrònic a naturallibres@gmail.com o un WhatsApp al 626534710

«Però tot s’ha d’explicar amb una sensació de misteri, un fulgor, una resplendor crepuscular, perquè tu, el meu petit sol, t’has post.»

Si els capvespres encisen és perquè són breus i efímers, una flamarada de bellesa que només esdevé a frec d’extingir-se. Així són també els contes bons: un text breu i enlluernador narrat a solpost. I així serà el Bocafoscant de contes que dissabte 19 d’octubre dedicarem a una mestra del relat curt com és Katherine Mansfield, en una trobada per escoltar històries i música amb la seva traductora al català Marta Pera Cucurell i el violoncel de Mireia Planas.

«El meu desig de ser més bona escriptora […] substitueix la religió, és la meva religió.»

Katherine Mansfield (Wellington, Nova Zelanda, 1888 – Fontainebleau, França, 1923) va viure completament abocada a l’escriptura, taleia que l’acompanyà des de ben petita, amb un grau d’autoexigència obstinat, que cada cop li seria més difícil de complaure a causa de la seva malaltia: una tuberculosi que li provocava dolors continus però que, alhora, li va ensenyar a contemplar el món amb més intensitat i amor, a meravellar-se per les coses trivials i a extreure bellesa de cada instant.

«A veure, Katherine, què entens per salut? I per què la vols? Resposta: Per salut entenc poder fer una vida plena, adulta, viva, que respiri, en contacte íntim amb el que estimo: la terra i les seves meravelles, el mar, el sol. Tot el que volem dir quan parlem del món exterior. Vull amarar-me’n, ser-ne part, viure-hi, aprendre’n, perdre tot el que tinc de superficial i d’adquirit i convertir-me en un ésser humà directe, conscient. Vull, entenent-me a mi mateixa, entendre els altres. Vull ser tot el que soc capaç d’arribar a ser, de manera que pugui ser […] una filla del sol.»

Malgrat morir als 34 anys i deixar molts papers sense publicar, fou considerada un dels talents narratius més grans de la seva època. Comparada al seu estimat Txékhov, era admirada —i en alguns casos envejada— per Virginia Woolf, Mercè Rodoreda, Hemingway, Salinger, Cortázar, Cheever…

«─Tothom s’ha de morir? ─va preguntar la Kezia.
─Tothom!
─Jo també?
─Algun dia, cuca.
─Però àvia. I si jo no em moro mai?»

Dissabte 19 d’octubre escoltarem alguns dels seus relats i veurem com la presència de la Natura hi és d’important —potser per haver crescut als paisatges verges de la seva Nova Zelanda natal—: la nit, el mar, els núvols, el vent… flors que haurien «pogut tenir urpes en lloc d’arrels»… ocells…

«La gent es pensa que els ocells no tenen cor, que són unes bestioletes fredes, diferents dels gats i els gossos. Els dilluns la meva bugadera, que es preguntava per què no tenia “un magnífic fox terrier”, em deia: “Un canari, senyoreta, no la consolarà gens”. Mentida. Una mentida com una casa de pagès.»

Marta Pera Cucurell és una de les seves traductores al català i una de les persones que millor la coneix a casa nostra. Amb ella descobrirem l’obra d’una escriptora fora de sèrie i la personalitat que deixa entreveure en els seus dietaris.

«Encara estic dividida. Soc dolenta. A la vida privada no me’n surto. Caic en la impaciència, el mal geni, la vanitat… Potser la poesia m’ajudarà»

Una dona lliure i anticonvencional, d’aparença discreta i trencadissa —«soc una persona reservada fins al moll dels ossos»—, amb atacs de pànic i accessos de fúria…

«Hi ha, us ho juro, en tots nosaltres, en allò millor de tots nosaltres, hi ha alguna cosa que s’incorpora d’un salt i crida “aaah!” d’alegria només de pensar en la destrucció.»

Observadora, dotada d’una sensibilitat finíssima; d’humor irreverent, enginyosa; de vegades pessimista, diuen uns que narcisista, sempre ardent.

«També m’estimava l’estel vespertí. Sembla una ximpleria, oi? Solia baixar al pati de darrere, després de la posta, i m’esperava fins que començava a brillar per sobre l’eucaliptus inundat de fosca. I solia murmurar: “Ja has arribat, estimat”. I precisament en aquell primer moment em semblava que brillava per a mi sola. Em semblava que comprenia…»

Ja que molt probablement hauria fet carrera com a violoncel·lista si el seu pare li hagués permés, acompanyarem els contes de la Mansfield amb el violoncel de Mireia Planas.

«Vull viure de manera que pugui treballar amb les mans, amb els sentiments i amb el cervell. Vull un jardí, una caseta, herba, animals, llibres, quadros, música. I a partir d’això, com a expressió d’això, vull escriure.»

Preu d’inscripció a la xerrada: 5€
Inclou: Assistència a la xerrada + Concert + Val de 2€ de descompte en la compra dels llibres de Katherine Mansfield

KATHERINE MANSFIELD (Wellington, Nova Zelanda, 1888-Fointaneblau, França, 1923) és el nom que va adoptar Kathleen Beauchamp. Quan tenia tretze anys la van enviar a estudiar a Anglaterra. El 1911 va debutar amb un llibre de relats, En una pensió alemanya,  i va seguir publicant contes en diverses revistes literàries. La publicació de Preludi (1917) marca l’impacte profund que va tenir en ella la Primera Guerra Mundial, on va morir el seu germà, i coincideix també amb un primer atac de pleuresia. A causa de la malaltia, va fer diverses estades de repòs a la Costa Blava, Itàlia i Suïssa, mentre continuava el seu personal combat amb l’escriptura. El 1920 va publicar Felicitat, i el 1922 el seu recull més popular i reeditat, La festa al jardí. L’octubre del 1922 va abandonar l’escriptura i va morir, vençuda per la tuberculosi, el gener del 1923, als trenta-quatre anys.

MARTA PERA CUCURELL (Mataró, 1959) és traductora literària i poeta. Ha traduït documentals, sèries i pel·lícules per a la televisió, i més d’un centenar d’obres de narrativa i poesia. Entre els autors que ha traduït figuren Virginia Woolf, Katherine Mansfield, Sylvia Plath, Emily Brontë, Charlotte Brontë, Mary Shelley, Edith Wharton, Doris Lessing, Margaret Atwood, Daphne du Maurier, Henry James, Joseph Conrad, William Faulkner, Vladimir Nabokov, Harold Pinter, John Irving, Salman Rushdie, Colum McCann, Robert Musil, Franz Kafka, Peter Handke, etc. Ha rebut el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per l’obra Mestre de disfresses de Charles Simic (Eumo, 2014), el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per la traducció de Cartes a la meva mare de Sylvia Plath (Periscopi, 2023) i el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció per l’obra Orlando de Virginia Woolf (Viena, 2023), entre altres. També escriu poesia i va rebre Premi Recvll de poesia per l’obra La quinta essència de la pols (Pagès, 2019).

MIREIA PLANAS (Andorra, 1988) és violoncel·lista i professora de violoncel. Grau superior de música amb el violoncel·lista Peter Thiemann al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i Màster en Interpretació musical amb el violoncel·lista José Mor Caballero. Ha realitzat la formació Suzuki amb les formadores Eulàlia Subirà i Arantza López Barinagarrementería. Ha treballat amb el violoncel·lista i membre fundador del Quartet Casals, Arnau Tomàs. Ha obtingut menció d’honor en la categoria de música de cambra amb l’octet de violoncels del Conservatori Superior de Música del Liceu en el concurs Internacional de Caja Madrid i el segon premi en la categoria de música de cambra en el Concurs Internacional de Música de les Corts a Barcelona. Actualment, és membre de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra, col·labora amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i ensenya a l’Institut de Música del Comú d’Andorra la Vella.

*Val de descompte aplicable a un exemplar per persona inscrita el dia de l’activitat.

Si algú es dóna de baixa en l’activitat, només es farà la devolució de l’import
si la plaça vacant queda coberta i s’avisa a l’organització amb un mínim de 24h.