0 artículos - 0.00€
- No hay productos en el carrito
- Este evento ha pasado.
Sobre el evento
Brama poètica: Bachmann – Poch
Amb la poeta Chantal Poch i el traductor d’Ingeborg Bachmann al català Arnau Pons… I amb beure èpic!
Dissabte 13 de setembre a les 18:00h
Per apuntar-se a la trobada, envia un correu electrònic a naturallibres@gmail.com o un WhatsApp al 626534710
«M’he enamorat de l’hivern, d’un septet vienès i de l’estiu.
De mapes, d’un llogaret de muntanya, d’una platja i d’un llit.
[…]
he adorat fins al cel un quelcom i he mostrat devoció davant d’un no-res.»
La brama és un dels espectacles més fascinants de la natura. Un ritual de desafiaments passionals, desig, follia i afectes… com el que presenciarem dissabte 13 de setembre a NaturaLlibres, enfrontant l’obra i el pensament de dos esperits separats en el temps, però lligats per interessos, preocupacions i debilitats similars: Chantal Poch (1993) i Ingeborg Bachmann (1926-1973), encarnada en veu i ànima del seu traductor al català, Arnau Pons.
«D’on és que han vingut els altres camins?
On és que assenyalen els dits dels poetes?»
Ingeborg Bachmann sospitava de les paraules, i els seus bons motius tenia per ser desconfiada. Nascuda a Caríntia, va passar la infància feliçment envoltada de boscos i muntanyes; una felicitat que es va veure atacada quan, amb dotze anys, les tropes de Hitler van ocupar la regió austríaca. Si ha de morir, que no sigui dins d’un refugi antiaeri, pensa. Que sigui al jardí, amb un llibre. Perquè res més bonic sota el Sol que estar sota el Sol... malgrat els esquadrons.
«Ara ja no hi queda ningú més al carrer. Els dies són tan assolellats. He posat una cadira al jardí i llegeixo. He pres la ferma decisió de continuar llegint si cauen les bombes. […] És el meu únic consol. I Baudelaire!»
Com escriure després de les atrocitats nazis, un cop exterminats uns valors indestructibles fins aleshores? Calia qüestionar-s’ho tot: la història i la llengua. Cap metàfora anterior seria lledesma. Amb aquest pensament, Ingeborg Bachmann va capgirar la poesia contemporània en alemany, guanyant fama i premis amb uns versos precisos i inesperats. Ambicionava construir un món nou, amb la paraula com esperança, conscient del sentit sempre precari del llenguatge per albirar la psique humana.
«Perquè no conec el nord
m’hi dirigeixo.
En una mà un got
per apagar l’infern
i en l’altra una torxa
per calar foc al cel.»
Ingeborg Bachmann desconfia fins a tal punt del llenguatge que deixa d’escriure just en el punt àlgid de la seva carrera literària.
«Em vaig prohibir fer aquest tipus de producte que anomenen poema. No tinc res en contra de la poesia, però vostè ha d’imaginar-se que de sobte una pot estar totalment en contra de tot, en contra de totes les metàfores, de tots els sons, de tota obligació d’ajuntar una paraula amb l’altra.»
Chantal Poch comparteix aquest escepticisme lingüístic amb Bachmann: recela de les paraules abradant versos esquarterats, obscurs i salvatges, influida per autors germànics, però també pel cinema d’Herzog, Hu Bo i Tarkovsky.
«la neu és també el silenci que ens sorprén»
La poesia de Poch i Bachmann ens serviran per reflexionar sobre el desgast del món i de paraules eternament repetides, faltes de significat, faltes d’amor. Invocarem la vella Ossa major i constatarem la força de la Natura per expressar l’indicible, per arribar allà on el lèxic adotzenat no arriba. I sospitarem. Sospitarem de tot i de tots, també de la poesia com ofici i de la necessitat d’escriure.
«Amb la punta de l’alè
vull desfer constel·lacions.»
Acompanyarem la trobada amb dues opcions de beure a escollir (fins esgotar existències): infusió o copa de vi inspirada en Bachmann i en Poch.
Preu d’inscripció: 7€
Inclou: Assistència a la brama poètica + Beure èpic (infusió o copa de vi) + Val de 2€ de descompte en la compra dels llibres de Chantal Poch i d’Ingeborg Bachmann
CHANTAL POCH (1993, Mataró) és Doctora en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra amb la tesi Cineastes d’un món caigut: una interpretació de l’obra d’Andrei Tarkovski, Werner Herzog i Terrence Malick. Amb el seu primer poemari, L’ala fosca (Viena Edicions, 2020) guanya el Certamen de Poesia Salvador Iborra. Cremaven (LaBreu, 2023) és el seu darrer recull de poemes. Ha publicat en diverses antologies i revistes literàries i ha participat en recitals i festivals arreu del país. Fa vida a Berga.
«Què sortirà de mi
un fill o un ocell?»
ARNAU PONS (1965, Felanitx) és poeta, assagista, traductor i ocasionalment editor. Especialista en l’obra de Paul Celan, de qui tradueix i comenta les obres completes (Premio Nacional de Traducción 2015), i també d’Ingeborg Bachmann, de qui ha traduït i també comentat poemes rellevants. A més, ha traduït autors tan diversos com Jean Bollack, Hélène Cixous, Luiza Neto Jorge, Velimir Khlèbnikov, Peter Szondi, Maurice Blanchot, Dino Campana, Yitshok Katzenelson, Hervé Guibert o Walter Benjamin, i ha pensat aquesta activitat a La traducció, la vida (Afers, 2020). Va compilar i editar, amb Simona Škrabec, els dos volums de Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana (IRL, 2007), en motiu de la Fira del Llibre de Frankfurt. El seu darrer volum d’assaig en català és Amb aquestes mans (Edicions Poncianes, 2021), en castellà Artaud, cruz entre dos rostros (H&O, 2023). La seva última traducció-assaig de prosa és L’home que seu al passadís de Marguerite Duras (Afers, 2023) i, en poesia, La Rosa de Ningú, de Paul Celan (LaBreu, 2025). El seu darrer llibre de poemes publicat és Llum de ganivet (Eumo, 2012).
INGEBORG BACHMANN (Klagenfurt, 1926 – Roma, 1973) és una de les autores més rellevants de la literatura del segle XX. El 1949 es va doctorar a Viena amb una tesi on criticava l’existencialisme de Heidegger, tot i que el referent principal de la seva prosa és la teoria del llenguatge de Wittgenstein. Després de començar a treballar com a guionista a la ràdio, es va donar a conèixer escrivint poesia, guanyant el prestigiós premi del Gruppe 47 l’any 1953, cercle que incloïa Heinrich Böll i Günter Grass. Va tenir històries d’amor amb Paul Celan i Max Frisch, i va influir en l’obra de Thomas Bernhard. El 1953 es va traslladar a Roma, on va seguir escrivint poesia, assaig i narrativa fins a la seva mort el 1973, degut a un accident domèstic. Afectada per una crisi nerviosa, va ser hospitalitzada en diverses ocasions, amb algun intent de suïcidi inclòs. Les lluites amb la medicació i l’alcohol van continuar fins a la seva mort a Roma, provocada per una cigarreta mal apagada al llit.
«La meva existència és d’una altra naturalesa, només existeixo quan escric, no sóc res quan escric, sóc una estranya completa per a mi mateixa […] És una forma molt rara, insòlita, d’existir, asocial, solitària, maleïda…»
Activitat organitzada amb el suport de
