Grup de lectura NL. Una cançó de pluja. Amb l’autor Joan-Lluís Lluís

Grup de lectura NL. Una cançó de pluja

Tertúlia literària amb la participació de l’autor Joan-Lluís Lluís

Compartirem lectura i berenar de La Xurreta Cafè! Amb val de descompte en llibres pels inscrits

DISSABTE 20 DE JUNY >> 18:00H. 

Per assistir a la tertúlia, envieu un correu electrònic a naturallibres@gmail.com o un WhatsApp al 626534710

«Callar. Callar i pensar. Callar, pensar i recordar.
Arbres. Arbres. Arbres.»

Ell-Escriu és escriptor. Observa al voltant i, amb el que troba, crea mons. Deu tenir traça, en això, perquè els humans li han atorgat uns quants premis literaris i és estimat pel Poble lector. Ell-Escriu signa els seus llibres com Joan-Lluís Lluís, i dissabte 20 de juny tornarà a NaturaLlibres per participar en un #GrupDeLecturaNL sobre la seva última novel·la: Una cançó de pluja, en part escrita a Alins.

«És un espai de bosc per al qual semblen haver estat creats la llum del sol i de la lluna, l’ombra, la pluja i tota la vida que hi pul·lula. Com si res del que no sigui aquest espai de bosc no fos necessari ni digne de ser recordat.»

Fa il·lusió saber que Joan-Lluís Lluís va escriure un bri d’Una cançó de pluja a Alins —tant se val que la novel·la transcorri a Borneo enterament—. Una faula que narra la història d’Ella-Calla, una orangutana cepada que toparà amb el pitjor i el millor de l’espècie humana, en una odissea selvàtica per tornar al bosc d’on va ser raptada.

«És el que anhela qualsevol orangutan. Ser al lloc on viure-per-sempre, en un radi com menys extens millor. Un radi poc extens significa territori bo, segur i generós. Els orangutans desgraciats són els que han de passar d’arbre en arbre bona part del dia per trobar prou aliments o prou seguretat. Voldria quedar-se allà on és per ser l’orangutana amiga dels arbres que l’envolten, i ignorar els arbres que no veu.»

Un relat, aquest, on la natura i els animals salvatges existeixen sense necessitat de la mirada —sempre dominant— de l’homo sapiens. Amb una mitologia orangutana pròpia que Joan Lluís-Lluís regala als grans simis; una cosmovisió regida per dues divinitats: la Mare-Tota —d’on van néixer els arbres, els orangutans i la resta de criatures bones— i la Mare-Gelosa, que va crear amb saliva ensangonada humans-gelosos, humans-dolents i humans-lletjos.

«La nit va existir quan la Mare-Tota ja no va ser prou poderosa per vetllar sense treva. Fins llavors, el món era sempre lluminós i segur, però el cansament de tants anys va fer que la Mare-Tota tanqués les parpelles per primera vegada i, així, omplís el món de foscor. Per això el món de nit és un món sense la Mare-Tota, un món d’incertesa i perills.»

Lluny de ser un conte amb moralina animalista, Una cançó de pluja seria més aviat una elegia lacerant i crua, amb tota la brutalitat d’un succés real, en el que tristament està basada. Un gemec esdevingut literatura que fa tremolar i sentir vergonya de pertànyer a l’espècie humana. I, malgrat l’horror, malgrat la por-per-sempre, una novel·la que asserena, per la fressa-bona que hi oreja, les veus de la selva que Joan-Lluís Lluís escolta:

«gairebé sempre de sobte, la pluja deixa d’eixordar el bosc, i és llavors que als orangutans els agrada escoltar. Primer escolten el silenci d’un bosc on tots els animals, per l’evidència que no poden rivalitzar amb el brogit de l’aigua, han callat. Tot seguit, durant un moment breu, senten l’alenar dels arbres, perceptible per als que han après a escoltar. Quan els arbres alenen, és com si parlessin, i diuen coses bones, perquè són els fills primers de la Mare-Tota, i ni els orangutans ni cap altra criatura no saben què diuen però igualment és bo escoltar-los. És bo per dintre.»

Una cançó de pluja és la novel·la més curta de Joan-Lluís Lluís —160 pàgines— i la que més ha trigat en escriure i reescriure —fins arribar a la trenta-vuitena versió definitiva—. Li preguntarem d’on va sorgir la idea inicial, que tenen en comú els grans simis amb el rei Príam de Troia i com es va documentar per posar-se dins el cap d’una espècie en perill d’extinció amb la que compartim el 97% del nostre ADN.

«Sap que és millor no cridar, ni gemegar, ni ensumar. És millor, sempre, callar. Callar molt, callar tant com sigui possible.»

Amb Ell-Escriu i Ella-Calla repensarem la nostra posició d’espècie privilegiada i dominant. Maldarem contra Descartes, ens apartarem del centre del relat i compartirem altres ficcions salvatges narrades per éssers Més-que-humans. Perquè ja portem massa temps subjugant el paisatge literari i el món va com va.

«Avui parla d’uns animals que existien abans que apareguessin els humans, que nedaven sota l’aigua i volaven pel cel i eren tots bells i nobles, però es van disputar per saber si era més bell i noble nedar o volar. I així, de tant disputar-se, van acabar separant-se en dos clans i mai més, des de llavors, els peixos no han tornat a volar pel cel ni els ocells a nedar sota l’aigua.»

Voldrem saber amb què està treballant Ell-Escriu ara… quines són les deïtats literàries que venera i els seus fetitxes librescos… Mentre delim per sentir quin conte s’inventarà aquest cop per finalitzar la trobada i obsequiar al Poble lector.

«Les paraules, i aquella veu que les diu, acaben sent com fruites estranyes, que Ella-Calla espera, passada la mitja tarda, quan la llum es tenyeix de verd fosc. Li són gustoses. Paraules com fruites madures.»

Acompanyarem el #GrupDeLecturaNL d’un berenar literari inspirat en Una cançó de pluja i en Ella-Calla.

Preu d’inscripció: 10€*
Inclou: Participació en la tertúlia + Un beure a la carta amb dolç casolà inspirat en la novel·la + Val de descompte de 2€ en llibres

Per assistir a la tertúlia, és necessari haver llegit (o començat) algun dels llibres.
Si encara no els teniu, podeu encarregar el vostre exemplar o
comprar-lo directament a www.naturallibres.com
També està disponible a les biblioteques públiques i al Bibliobús.

Si hagués nascut més al nord, possiblement JOAN-LLUÍS LLUÍS no hauria escrit la seva obra en català. Si hagués nascut més al sud, potser no hauria concebut mai la seva primera novel·la, Els ulls de sorra (1993), que narra un episodi de la Guerra d’Algèria. Fill de Perpinyà, la ratlla és el seu territori i els fora de lloc, els seus germans. El dia de l’ós (2005), Aiguafang (2009), Cròniques d’un déu coix (2014), El navegant (2016) i Jo soc aquell que va matar Franco (2018) l’emparenten amb els grans fabuladors. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002) s’abeura en la tradició pamfletària. Els invisibles (2020) recrea el seu recorregut personal per la llengua “paterna”, caldria dir en el seu cas: fins als vint anys només l’havia parlada amb el pare. Junil a les terres dels bàrbars el va fer mereixedor de nombrosos premis com el Premi Òmnium 2021 a millor novel·la de l’any. Una cançó de pluja (2025) és, de moment, la seva última publicació. Hi ha acollit, com a traductor, L’arrencacors de Boris Vian i El llibre dels finals de Joan Bodon, dos autors que vindrien a ser els seus dos pols: per la imaginació al poder, l’un; per la consciència dels desposseïts, l’altre. Amb el volum Salives, el públic ha descobert que l’autor cultivava la poesia en secret. Encara que molts no ho sàpiguen, també és el creador d’unes quantes cançons.

Aquesta activitat es realitza amb el suport del Departament de Cultura

*La participació en la tertúlia és gratuïta.
El preu d’inscripció inclou el berenar literari i el val de descompte (amb caducitat 20/06/2026)

Si algú es dóna de baixa en l’activitat, només es farà la devolució de l’import
si la plaça vacant queda coberta i s’avisa a l’organització amb un mínim de 24h.